Ara que arriba el temps dels bons propòsits, en recupero alguns de l'Illa del Tresor que sempre em fan pensar que les coses poden millorar:
Entrar a un comerç d'articles festius i, quan ens demanin què volem, començar a plorar desesperadament.
No llençar mai les sabates del nostre fill petit i, quan ja sigui gran, ensenyar-li totes les eines que li han permès arribar fins allà on és.
Triar qui són els nostres, aquells que estimem de debò, i un cop decidit, mirar de tractar-los almenys tan bé com la gent que ni ens va ni ens ve.
Escriure una paraula amb tantes faltes d'ortografia com sigui possible, a veure si finalment descobrim una paraula que vulgui dir alguna cosa nova.
Agafar avions només per saber que encara que faci un dia gris, que plogui i faci núvol, a dalt de tot, quan l'avió s'enlaira, el sol sempre és radiant.
A la noia que estimem, però que no ens estima, demanar-li que ens deixi els seus llençols; adormir-nos embolicats en el seu record i somiar els seus somnis.
Comprar un flascó de tinta de 10 litres i no parar d'escriure fins que arribem a l'última gota. Després, publicar només l'última plana.
Quan siguem molt vellets, un dia en què el nostre fill tingui febre, anar a classe enlloc d'ell, portar una poma a la professora, posar-nos la seva bata, seure al seu pupitre, prendre notes i, quan arribem a casa, explicar-li què ha dit i la cara que feien els alumnes en veure'ns asseguts entre ells.
Pintar el sostre, les parets i el terra de color negre, posar-hi un llum negre, entrar-hi vestits de negre, i buscar-nos seguint només el blanc del somriure.
Demanar per escoltar allò que mai no havíem volgut escoltar i, a canvi, dir allò que mai no havíem gosat dir.
Comments