En aquest cas, recullo aquí un dels articles de Quim Monzó agrupats al volum La maleta turca (1990) que parla, en una espècie de discurs, de la literatura com a artesania i per què n'hauríem d'estar contents de la forma que van les coses. És un text de 1989, però em sembla que moltes de les coses que diu són molt vigents.
Aquí ve:
LA PIRA DEL LLIBRE (PREGÓ)
Senyores i senyores,
tal com jo ho veig, això que en diem El Món Del Llibre pateix un problema d’adaptació semblant al que pateixen moltes persones que busquen ajut als centres d’higiene mental.
El Món Del Llibre no s’acaba de fer a la idea que l’espera un futur reposat. Es com el iaio que es nega a entrar per primer cop al Club de Jubilats Sant Jordi, o que es deprimeix quan finalment li concedeixen la Targeta Rosa que li permet l’accés, de franc, al metro, a l’autobús, als museus o al zoo. La ràbia que sent perquè es fa vell no li permet adonar-se que no tot són desavantatges, en això de fer-se gran, que també és bo jubilar-se, que no té res de dolent arribar a ser prescindible. Des de principis de segle, al llibre se li obren unes perspectives precioses, com les que prometia aquella bonica cançó que servia de fons musical a l’espot de la promoció per la tercera edat d’una caixa d’estalvis, i on es veien tot d’avis amb camises hawaianes. El cantant explicava que, quan se jubilés, volia viure bé, sense treballar, que volia fer mil coses i dedicar-se a voltar. Acabava afirmant que la dolce vita l’estava esperant.
A poc més d’una dècada del segle vint-i-u, el llibre ha d’acceptar el destí marginal que, inevitablement, l’espera. No és que es negui radicalment a acceptar-lo. L’accepta, ni que sigui a poc a poc. Però, de vegades, se’n recorda d’aquella època en què era el centre de la cultura narrativa: abans que apareguessin el cinema, la ràdio, la televisió i el vídeo. No el consola gaire pensar que el temps va tan accelerat que, des de fa dècades, fins el mateix cinema s’ha hagut de replantejar el futur. No tan sols industrialment, sinó també com a mitjà. Fa un parell de setmanes, en una entrevista per televisió, Wim Wenders es queixava de la influència que aquest mitjà —la televisió— havia tingut en l’evolució de la narrativa cinematogràfica: blasmava la rapidesa dels telefilms i lloava la lentitud, tant la dels primers films de la història del cine com la dels seus. Wenders, estàs acabat.
I si, en qualsevol lloc del planeta, El Mundillo Del Llibre ha d’acceptar el paper marginal que cada cop més li toca jugar, aquí —en això que els indocumentats en diuen «casa nostra»— ho ha de fer més de pressa. Perquè aquí —en això que els periodistes cursis en diuen la Ciutat Comtal — és notòria la indiferència de la gent cap al llibre. Sempre s’ha llegit poc, però. Hi ha ignorants que es queixen que ara ja no es llegeix com abans. Són parents dels que diuen que qualsevol temps passat va ser millor. Perquè la veritat és que mai no hem llegit gaire . Sempre hem tingut una tirada més aviat escassa cap als llibres; no ens enganyem. N’és una prova evident el fet que aquí hi ha un Dia del Llibre. Tots els traficants de la cosa impresa estan molt contents que el 23 d’abril , a més de ser Sant Jordi, sigui el Dia del Llibre. «Enlloc del món no hi ha un Dia del Llibre!», diuen amb alegria. (Tret del Japó, és clar, on ara hi fan el St. Jordi’s Day, una barrabassada lingüística només explicable per aquesta malaltia mental, semblant a la síndrome d’Stendhal, que es produeix en els japonesos, quan contemplen les obres de Gaudí durant massa hores). Tret del nouvingut Japó, doncs, enlloc més no hi ha un Dia del Llibre. I ¿per què no n’hi ha? És ben simple: perquè en els països diguem-ne civilitzats, la gent llegeix habitualment. I no se’ls acut fer, un cop l’any i com a mal menor, un Dia del Llibre. Perquè, poc o molt, la majoria de la població llegeix cada dia. Només cal pujar a un metro o a un autobús d’una qualsevol ciutat nordeuropea o nordamericana, i comprovar la quantitat de llibres oberts que hi ha a les mans de la gent. I comparar aquesta quantitat amb la que hi ha als metros i als autobusos de Barcelona. A Barcelona, a ningú no se li ha acudit mai empescar-se cap Dia de la Patata. Ni cap Dia del Gintònic. Ni cap Dia de la Samarreta. Perquè habitualment mengem patates: bullides, fregides, o en truita. Perquè habitualment bevem gintònics. I perquè, de tant en tant, fem servir samarretes. No cal empescar-se cap Dia per promocionar cap d’aquestes coses. En canvi, per no naufragar del tot, El Món Del Llibre ha hagut d’empescar-se’n un Dia. Als països nòrdics —un cop es van començar a veure les orelles, econòmicament i culturalment parlant— una de les solucions per no avorrir-se durant tants mesos d’hivern era tancar-se a casa, cosa que facilita l’aïllament i, en conseqüència, la tendència a agafar un llibre i llegir-lo. Però aquí a baix, als països llatins, que només patim un parell de mesos de fred (i ara, pel que sembla, ni això), la gent treia la cadira al carrer, prenia la fresca i feia petar la xerrada amb els veïns. Entre nosaltres, la televisió no ha tret públic a la literatura. Potser sí a les novel·les de Barbara Cartland o de Corín Tellado. Però no pas a allò que —convencionalment, amb atreviment i engolant la veu— en diem Literatura. El que la tele i el cine han fet és resituar les coses, col·locar la literatura al lloc que li pertoca: el d’activitat artesanal. Som artesans, com els que venen collarets, quadros , arracades i estatuetes al capdavall de la Rambla. Al llarg d’aquest segle, la poesia ha anat convertint -se en un art perifèric. Ara, la narrativa s’afanya a seguir-li els passos. (La narrativa, que tant se n’havia burlat, del «periferisme» de la poesia!). «Ja sé que la poesia és imprescindible, però no sé per fer-ne què», va dir, més o menys, Jean Cocteau. I, on Cocteau deia poesia, nosaltres ja hi podem dir —tranquil·lament— narrativa.
No veig que sigui especialment greu que les coses vagin d’aquesta manera. Si algú vol ser al centre dels interessos culturals d’aquest tombant de segle, que es faci amo d’un bar nocturn, o actor. O, millor encara: maniquí, model o cavaller exhibidor; que no se sap mai com n’hem de dir. O que faci cinema, o televisió. El cine i la tele són dos esplèndids mitjans de creació artística. Molts escriptors hi trobaran, permanentment o circumstancialment, prou feina a fer, i de vegades interessant. Però els que vulguin escriure sense haver d’abdicar ni un mil·límetre del que volen explicar, tots aquests continuaran davant de la màquina —igual que les brodadores davant del bastidor—, escrivint sense haver de suportar les vel·leïtats d’aquesta estirp nefasta que —en general— són els directors i els productors del Món Audiovisual, gent incapaç de generar cap idea pròpia i que viuen de xuclar, bastardejar i malmetre les idees d’una raça d’esclaus anomenats guionistes. Tot sol, escrivint el que vol, l’escriptor se sent Déu. Igual que els ceramistes quan fiquen el gerro al forn. Artesania, doncs.
Que El Món Del Llibre sigui artesanal ens interessa a tots. ¿En voleu proves ? Tret d’honorabilíssimes excepcions , els mitjans de comunicació en parlen poc . La tele —duta per la conveniència— s’hi nega . En general, els que ressenyen llibres als diaris ho fan imaginant-se que col·laboren al quarterly literari de la universitat d’Illinois i —a diferència dels periodistes que parlen de teatre o de cine— escriuen amb un llenguatge críptic, semblant al que fan servir els que ressenyen filatèlia o escacs. Un llenguatge per iniciats, no fos cas que algú n’entengués alguna cosa, s’interessés per algun llibre i se n’incrementés la venda un exemplar més.
Tret també d’honorabilíssimes excepcions, els llibreters hi aporten algun granet de sorra: prenent el símil d’un periodista francès, podem afirmar que si els adroguers venguessin les llaunes de tonyina amb el mateix garbo amb què molts llibreters venen llibres, la casa Massó fa temps que hauria hagut de plegar.
Els crítics —tret també d’honorabilíssimes etcètera — ajuden a certificar l’anacronia de la literatura: viuen entre randes, flors de paper i fotos dels rebesavis. Donen vesses a les arnes i somien que encara són al segle dinou i que la narrativa d’ara no pot ser —« de cap manera!»— diferent de com era aquella. Chesterton va dir, un cop: «Trobo que una gran part de la crítica contemporània és com un home que digués: “Es clar que no m’agrada el formatge tendre! El que m’encanta és el xerès!”». I si a molts crítics d’ara els encantés el xerès, rai. Per alguns , fins el xerès deu ser un invent massa modern i que no se cenyeix estrictament a les lleis de la novel·la del dinou, o de principis del vint a tot estirar. Per alguns no hi ha res al món, tret de les aspiracions a aconseguir una càtedra vitalícia o dirigir tal col·lecció en tal editorial. Per alguns no existeixen ni el Kentucky Fried Chicken, ni la cançó «Loco de amor» amb David Byrne i Celia Cruz, ni la revista Private, ni el forat d’ozó, ni les targetes de crèdit, ni la mescalina , ni el Fiat Tipo, ni el Túnel de la Rovira. Si els féssim el més mínim cas, aviat aniríem amb cotilla i mirinyac!
¿I els editors? Fidels a l’artesanisme, molts editors encara viuen convençuts que, un cop relligat el llibre i lliurat a la distribuïdora, la feina ja se’ls ha acabat.
Però, de totes les bèsties d’aquest zoo, els escriptors som els més interessats a continuar amb l’artesania. Ens agrada la imatge de bohemis: escrivint en unes golfes, a la llum d’una bombeta de vint-i-cinc vats i amb una ampolla de whiskey al costat. A més, a les noies els encanta aquesta imatge, i és prou sabut que, per tal de lligar, un escriptor és capaç de qualsevol cosa: fins de fer-se passar per tuberculós, homosexual o jueu. Ho va dir Cyril Connolly, el fundador de la revista de literatura contemporània més influent a la Gran Bretanya durant la dècada dels quaranta. Va dir: «La salut d’un escriptor no hauria mai de ser gaire bona, i només s’hauria de refer una mica en aquells períodes de convalescència en què no escrivís». Efectivament: un escriptor massa saludable, o que no estigui gaire trist, acaba despertant sospites. «No deu ser prou interessant el que escriu, si fa tan bona cara», comenten els companys de ploma, a les barres de les cafeteries, si és que n’hi ha.
No em queixo pas de tot això. El que vull és, precisament, ressaltar el contrari: la grandesa d’aquesta situació. Vull deixar clar que —encara que, de vegades, ens queixem de l’estat en què es troba El Món Del Llibre— els que hi estem involucrats volem que tot continuï igual com ara. Decididament aliniat al bàndol dels amants de l’artesania, no crec en apostolats per fer que la gent llegeixi més . Llegir és tan interessant —o tan poc interessant: depèn del pal que et caigui a les mans— com pendre una bona cervesa, anar a veure Robocop, fer pètting amb la nòvia o dormir, dedicació que, per cert, és molt saludable, ja que el sistema nerviós hi suspèn gairebé tota activitat i això permet que es refaci. Com deia Jean -Paul Sartre: «El món podria sortir-se’n molt bé sense la literatura; i podria sortir-se’n encara millor sense l’home».
I bon punt haguem aconseguit algun d’aquests dos Nobels que estem promocionant a marxes forçades, la situació serà ja del tot idíl·lica. Molt encertadament, les feministes van proclamar que una dona sense un home era com un peix sense una bicicleta. Si mai ens atorguen el Nobel de literatura, els catalans demostrarem més o menys el mateix: que la relació que hi ha entre la suprastructura i la infrastructura del nostre Mundillo Literari és semblant a la que hi ha entre un peix i una bicicleta: tindrem un flamant premi Nobel de literatura en un país on, afortunadament, tant la majoria com la minoria de la gent continuaran escarxofades al sofà, mirant-se «El precio justo». Que és com ha de ser. En això, seguirem el gloriós exemple d’altres gloriosos països que han aconseguit el Nobel de literatura: Guatemala, Egipte, Grècia, Colòmbia o Nigèria, per posar uns exemples.
Mentre tot aquest esplendorós futur no arriba, inaugurem —per fer boca— aquesta tretzena Fira del Llibre de Barcelona . Els amants de l’artesania hi podrem remenar i, si ens ve de gust, emportar-nos a casa un càntir de Verdú en forma de llibre de contes, una mica de macramè fet passar per novel·la, o unes puntes de coixí d’Arenys relligades a l’americana.
Enhorabona a tothom!
I moltes gràcies.
Bình luận