Per la meva primera entrada en català, volia rememorar el que per a mi va ser l'últim programa televisiu imperdible, L'illa del tresor.
Governada per Joan Barril i Joan Ollé, L'illa del tresor és un espai entre la poesia i la tonteria per instaurar la república dels nàufrags.
Un programa que no descriu la realitat; l'emparaula. No entrevista els convidats; els desmaquilla. Un oasi setmanal que cartografia la infantesa, posa veu a la memòria i música a l'oblit, confessa bons propòsits i origina dubtes. Un territori dadà, la sala de jocs de dos nens avorrits que trenquen la joguina per mirar què hi ha dintre. Però ara els dos nàufrags ja no hi juguen sols: fa 8 anys van llançar una ampolla que, en lloc de salvar-los, els ha portat tres gràcies per conviure amb ells.
Tots cinc habiten aquesta illa de tebeo on es pot jugar amb foc mentre es juga a perdre; on per qüestions lúdiques està prohibit no qüestionar les greus qüestions. Una illa que amaga mags i apama mapes, enterrats entre els tresors d'una paraula visual.
Després d'aquesta breu introducció, acabo amb una secció del programa, I tu, que has vist? que més de 10 anys després, em sembla tan vigent com sempre:
I tu, què has vist?
He vist que la gent ja no vol informació de les coses que ignora, sinó confirmacions d'allò que creu saber.
Avui he vist gent convençuda de ser els millors només per ser d'un equip de futbol, d'una pàtria, d'una família o d'un país.
He vist un pare que castigava el seu fill perquè feia exactament allò que havia après d'ell.
He vist gent que es mirava el mòbil sense parar, anaven mirant la pantalleta com si fos el mirall de Blancaneu: esperant que algú els digués que eren el més bonic del món. I no sortia res.
Jo he vist que el veí d'allà, al camp del costat, en comptes de demanar-me les cireres del cirerer, es dedicava a serrar les branques que donaven al seu camp. Està en el seu dret, però podria haver-me demanat les cireres.
Llegint he descobert que tot això de l'església, la teologia, els manaments de Déu... es pot resumir només en dues paraules: perdó i gràcies.
Jo he vist dos nòvios passejant pel carrer, abraçadíssims, però les seves ombres a terra estaven separades, no s'abraçaven. Senyal que no s'acabaven d'estimar.
Jo he vist, darrere d'uns vidres coberts de pluja, una llàgrima salada que regalimava entre gotes dolces.
Fins la propera!!