Una metanovel·la postmoderna impressionant, un laberint inabarcable.
Un llibre sense trama, que fa salts endavant i endarrere, que no té una estructura limitada per cap de les conveccions habituals, un llibre estrany… I meravellós.
Molts podran dir que no hi passa res, que només parla de les cabòries d’un home estrany, un professor d’escola que veu el món des d’una òptica diferent, i tindran raó.
Però també tindran raó tots aquells que miren més enllà de la trama i busquen alguna cosa més en una novel·la.
A Solenoide, ho trobaran sense cap mena de dubte.
Fi, precís i amb una prosa no tan carregada com en llibres d’estil similar, Mircea Cărtărescu dibuixa un llibre d’emocions, de sensacions, una novel·la en 3 dimensions que apel·la a cadascun dels nostres sentits.
La prosa és meravellosa, és veritat, però és això suficient?
En aquest cas, ho és i a SOLENOIDE li sobren arguments per convertir-se en la gran novel·la europea del segle XXI.
Anomenem Joyce, Proust, Dostoievski, Kafka —i molts més— com els grans autors que van ser, però la veritat és que ens queden molt allunyats, com si el seu estil d’escriptura també ho fos. Mircea Cărtărescu fa exactament el contrari: porta la prosa dels grans mestres al nou mil·leni i ho fa amb una força que, honestament, m’ha sorprès.
IMPERDIBLE per aquells que busquen alguna cosa més en un llibre que un simple misteri.
QUE NI HO INTENTIN aquells que creuen que tota literatura s’ha de basar en la trama.
Komentar