“La memòria es nodreix de la construcció de records; el que recordem és l’elaboració del que creiem que va passar.”
Per algun lloc hem de començar, així que el primer que us diré és que no us deixeu enganyar pel títol, perquè aquesta novel·la de Gisela Pou, ho té tot, fins i tot la pluja. Perquè sobretot a l’inici la pluja pren un paper pràcticament protagonista.
És una novel·la rodona, que ho aconsegueix no només expressant amb cura els sentiments, les situacions i, per què no, fins i tot la meteorologia, sinó amb l’elecció del format. El text està farcit de salts temporals que no impedeixen la lectura, sinó que l’enriqueixen, perquè són necessaris i no són els típics flashbacks que expliquen misteris, sinó que representen la qualitat cíclica de la vida, ni més ni menys.
Aquesta representació dels records de la protagonista, ens fan acostar-nos a ells d’una manera diferent, menys lineal, molt més propera a la forma en què funciona el nostre propi cervell i, a la novel·la, li atorga una dimensió diferent, una profunditat més elevada.
Un altre encert en qüestió de format és l’elecció per part de l’autora del temps present per a la trama, dotant-la així d’una proximitat més valenta i molt més pròxima al lector.
Tot el conjunt forma una novel·la imprescindible pels amants d’autors com Siri Hustvedt o de Murakami (tot i que la part més surrealista de l’escriptor japonès no és present en la novel·la de la Gisela Pou, sí que conté la mateixa densitat emocional i melangia).
A Tot, menys la pluja, l’autora teixeix un tapís d’emocions que ens fan reflexionar de manera molt profunda sobre com ens canvien els sentiments, com ens trastoquen tant si els expressem con si ens el guardem.
Perquè aquesta és, essencialment, una novel·la d’emocions. Gairebé m’atreviria a dir que la resta –fins i tot la/les malaltia/es—només són recursos per explorar sentiments, per donar explicacions a certes reaccions i relacions humanes.
Tot i ser una novel·la curta, té la capacitat de fer de mirall i ens hi veiem reflectits. Per tant, ens veiem obligats a llegir-la amb pausa, tranquil·lament, perquè hi ha moments que et creen la necessitat d’aturar-te i reflexionar, de recol·locar el que esperaves durant la lectura abans de tornar la vista a les pàgines.
I, això, només ho poden fer les novel·les especials, les que tenen aquella dimensió extra que tot autor busca indefectiblement.
Un 10. Ni més ni menys.
Комментарии